El Vestit de l'Emperador

Hi havia una vegada, un emperador la major afició del

qual, eren els vestits. En tenia moltíssims, i passava
hores i hores emprovant-se'ls i mirant-se al mirall.
Tot i ser tan vanitós, no era mal governant, i els seus
súbdits l'estimaven.









Un dia es van presentar davant de l'emperador, un
parell de murris que afirmaven ser grans
sastres. Van dir que podien confeccionar
per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i
mai vist, que el convertiria en l’admiració
del món sencer.
- I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves
propietats màgiques us seran molt útils - va dir un dels dos murris.
- Sens dubte - va afegir l'altre -, doncs el vestit que us oferim
només podrà ser vist per les persones intel·ligents.
- Realment, un vestit així em seria molt útil - va dir l'emperador -,
perquè em permetria distingir als necis dels savis, la qual cosa és
molt important per a un monarca... Digueu-me allò que necessiteu
per a fer-me aquest vestit, i poseu-vos ràpidament a treballar en
els telers del palau.




Els murris van demanar gran
quantitat d'or, joies i seda; es van
instal·lar en els telers i van fingir
estar teixint, encara que no feien més
que repetir gestos i moure les màquines
amb les mans buides, com si
treballessin amb fils invisibles.
A mesura que anaven passant els
dies, l'emperador estava més nerviós,
perquè anhelava tenir el meravellós
vestit.
Un matí, va demanar al seu primer
ministre que s'acostés als telers
per a veure com anava la fabricació
del teixit màgic.






L'ancià es va dirigir a les habitacions on estaven instal·lats els
telers de palau i va veure als dos homes movent-se afanyadament,
encara que sense res a les mans.
Molt sorprès, el ministre es va acostar a ells disposat a preguntarlos
què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels murris
li va dir:
- Quin honor que el primer ministre vingui a contemplar el nostre
treball! Us agrada el teixit?
El ministre anava a dir que no veia res, però per por a passar per
panoli va dir que era preciós.

Com que els murris havien dit que només
les persones intel·ligents podrien
veure el vestit màgic, el ministre no es va
atrevir a dir-li a l'emperador que no
havia vist res de res; li va explicar les
majors meravelles sobre el teixit que els
dos homes estaven preparant, i
l'emperador va quedar molt satisfet.
Poc després, els dos murris es van
presentar davant del monarca i li van dir
que necessitaven més or i joies per al vestit.










Al principi l'emperador es va mostrar sorprès, però com el seu

ministre havia parlat tan bé del teixit, va acabar per donar-los el
que demanaven.
Els dos murris van anunciar que el teixit estava preparat i que
havien començat a cosir el vestit, i als pocs dies es van presentar
amb les mans buides davant de l'emperador.
Naturalment, aquest no va veure res, però per por a passar per
panoli va dir que era meravellós.
Si el primer ministre, que és un home savi -va pensar l'emperador-,
ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un neci; però val més que
els meus súbdits no s'assabentin, o em perdran el respecte.
De manera que l'emperador, va anar dient a tot el món, que el vestit
era magnífic i que tenia ganes d'estrenar-lo. Els murris van fingir
provar-se'l diverses vegades per a fer els últims ajustos, i era
realment graciós veure l'emperador en roba interior davant del
mirall, fingint admirar un vestit inexistent.





Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat,
l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la
seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en
veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia
corregut la veu que només les persones intel·ligents podien
veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res.
Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar
en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres.

L'emperador va manar
organitzar una
desfilada perquè tot el
món pogués admirar el
seu vestit nou.
Per por a passar per
panoli, ningú va dir res
en veure l'emperador
en roba interior, fins
que una noia molt
petita va cridar:
- L'emperador està
despullat!
Llavors la gent del
poble, que al principi
no s'havien atrevit a dir
res, van començar a
riure's per sota el nas i
a dir-se els uns als
altres:
- L'emperador no porta
cap vestit! L'emperador
va en roba interior!

L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i
sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar
que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava
mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir
caminant molt seriós.
Pel que fa als dos murris... ja estaven lluny. S'havien donat a la fuga
amb tot l'or i les joies que li havien tret el vanitós i ingenu emperador,
i es conta que encara segueixen rient-se'n.